M’he aixecat molt concentrat, per a donar el màxim de mi. He entrenat molt per aquesta cursa. Conec el circuit i si tot va bé, serà un gran dia.
Hem quedat tots a les 8:30h a tribike per anar a la sortida, i a aquestes hores ja hi ha moltissima gent. Fot un fred que pela, però sembla que tots estem preparats per donar-ho tot a casa.
Sortida a les 9:30h: Ens fan fer una volta tonta al carrer (només serveix perqué algú es flipi i es deixi la vida en ella). Abans de començar a pujar, crec haver fet una bona sortida ja que estic ben col·locat i puc veure al grup de davant. El Cristian amb ells, i tot i els nervis previs que sempre pateixo abans de començar una cursa, em sento tranquil (sé que la meitat dels que tinc per davant moriran, perqué no saben el que els espera) :D!. A les primeres rampes la gent ja comença a bufar, jo, però intento aguantar. Sé que després de la porta trobare un petit descans on agafar aire. El Cristian comença a perdre gas, i no trigo en pasar-lo; l’Ever i el Queralt s’han escapat, porten un ritme superior al nostre, i darrera d’ells quedem un grup de cinc o sis que pujem a bon ritmillo.
Motivat no, lo siguiente!
Campió del mon
Cara de felicitat!
On esta l'oxigen?
Fred????¿?
Ja queda poc per arribar a dalt, però el meu cap va més enllà i començo a pensar, ja, en la baixada. De cop escolto veus cridant el meu nom, trec força de no sé on, i apretó per intentar arribar el primer del grup a dalt de tot, encara que tinc clar que tots amb els que vaig m’adelantaran més endevant quan baixem. Però jo vaig a lo meu, i el meu pensament és: si començo a baixar el primer i tapar forats, els hi posaré difícil. Arribo 6é a la transició, em montu a la bici, i abans d’arribar a la mutua ja adelanto a dos. Durant aquest transcurs no tinc molt bones sensacions, pero sóc conscient que a mitja pujada trobaré al Paquito que m’animarà durant gran part del recorregut.
Tot just, tinc al 3r a tiro, i no trigo en pescar-lo, tot i que de la mateixa manera em sento incapaç de treure-me’l de sobre. Al pont trobem al Paco, que intenta donar-m’he referències, i ell amb molta força, começa a apretar-me.
Paco: “Vamossss, vamosss apreta un poco!!!”
Uri: “No puedo, toy fundio!!!!”
Paco: “Vaaa!!!!
Amb aquestes arribem a Orrius (Paco, Uri i el que va 4t). Estem molt aprop del que va segon, i decideixo apretar, per enganxar-lo, i per lliurar-m’he del 4t que li costa seguir el ritme, d’aquesta manera mato “dos pajaros de un tiro”. Arribem a la Plaça Vizcaia amb el 2n, allà a muerte, agafem la pista. El Paco tira de nosaltres dos fins arribar a la cadena de Cellecs, on ens deixa, per començar la pujada de Queralt. Per fi el meu punt fort.
Pedalejo i pedalejo, però el meu contricant més proper aguanta la roda fins a l’última pujada. Jo, al menys sé que després começará una pista de baixada bastant dolenta i intento apretar per trencar la seva referencia.
Faig la baixada a lo loco, me la conec tant que podria fer-la amb els ulls tancats, per això el meu competidor no és capaç de seguir-me. Abaix de tot, em torno a trobar al Paco. Miro darrera i ja no el tinc a la vista!!!!!! Ho he aconseguit? (No ho sé)…
Ara només queda arribar al dolmen. Motivat per ser 2n, em deixo la vida a cada pedalada, i el Paco que ho nota, no para d’animar-me. Quan arribo a la cornisa, em trobo al Jaume, (joerrr una pena!). Ens acompanya un troçet; passem el camp de tir i miro darrera per veure si ve el Queralt, pero no el vec. Ja només queda l’ultima baixada, no se’m dona bé, però per sort he arribat abaix sense caure’m, que ja es molt!
Finalment, faig la transició, i sento a la gent cridar; estic euforic. No pensava estar tan amunt, però aquesta petita alegria no dura gaire, ja que, repentinament, começo a tenir males sensacions; estic totalment buit, no tinc força i sé que tard o d’hora el Querat m’agafarà. Quan estic a punt de començar a baixar miro darrera i ja em té, m’ha atrapat! Hauria d’haver apretat més… ,tot lo ràpid que puc tiro abaix per la pista, desgraciadament, però, el nano m’arrenca les pegatines!!!!!! Per acabar aquest somni al principi, i malson al final, només em queda traspassar la meta i intentar que no m’enxampi ningú més.
Resultat final: 3r!!!
Malauradament, les curses ens marquen per altres raons, a part de la de viure l’experiencia de la competició. En aquesta ocasió, al finalitzar la cursa em vaig enterar de que en Queralt s’havia queixat a l’organitzacio. Segons ell, sóc un trampòs. Reconec que el Paco em va ajudar, però per la mateixa regla de tres, de la seva ajuda també se’m va aprofitar ell mateix. Qué pretenia no ho sé, però és una llàstima que, per culpa d’aquesta petita anècdota, s’espatllès la inmillorable sensació de la que havia de ser la cursa perfecte per mi. La meva cursa preferida va tenir un sabor amarg al final per aquests comentaris innecessaris.
Per aquest motiu, agraeixo al super Paquito que i a tots els amics, i als sponsors, el seu suport i els seus ànims durant tota la cursa i despres d’ella!!
Espero no haver-vos causat cap molèstia.
Altre cop, GRÀCIES!!!
